Poema visual !! ..Amor hasta despres de la mort..

Tipografia !!

La tipografia és una tècnica (més o menys artística) de comunicar de forma escrita mitjançant tipus mòbils i gravats que són entitats, la forma dels quals es transfereixen al suport per pressió directa.  

Es pot considerar la tipografia com una tècnica en constant evolució. És per això que l'art tipogràfic varia d'igual manera que evoluciona l'home de forma cultural i tecnològica. Prova d'això seria que les primeres formes d'escriptura, cada element, representava quelcom per similitud, i la combinació de moltes representacions expressava idees o fets. La tipografia, com a tècnica, per definició s'encarrega de distribuir els caràcters (lletres) per l'espai, utilitzant el tipus adient per a cada moment, amb la màxima d'aconseguir la millor comprensió del text pel seu lector.

Els antecedents de la història de la tipografia es pot remuntar al 3500 A.C. en l'antiga Babilònia amb la creació dels pictogrames. Un pictograma és defineix com un dibuix o símbol que evoca una realitat de forma més o menys fidedigne. D'aquesta forma la disposició d'una forma concreta d'aquest pictogrames permetria la comunicació escrita, comunicació on no seria representada el so de les paraules.
Es creu que d'aquest pictogrames s'evolucionà a la escriptura cuneïforme de la Baixa Mesopotàmia, sent aquesta més simplificada i menys clara però donant lloc a la primera escriptura sil·làbica basada en el so de les paraules o el que és conegut com “la forma més antiga coneguda d'expressió escrita de la que s'han tribat restes arqueològiques”.

Famílies tipogràfiques

Hi ha molts tipus de classificacions possibles, serien exemples les classificacions proposades per Maximilien Vox (1954), Robert Bringhurst o la classificació d'ATYPI. Per aprofundir en aquest tema podeu consultar la wiqui de famílies tipogràfiques. La classificació més acceptada és la proposada per L'ATYPI (Associació Tipogràfica Internacional, http://www.atypi.org/) que les estandarditzà a la norma alemanya DIN 16518.

Variants de tipografia

Tipografia de detall o microtipografia: Quan es parla de tipografia és refereix a quelcom més genèric i no a la concreció de perquè un text és llegible o il·legible. Per concretar aquest tema és va parlar a la “Societat Tipogràfica de Múnich” per primer cop de Microtipografia o Detailypografie (tipografia de detall). Aquesta branca de la tipografia s'encarregà de l'interlineat, la distancia entre caràcters (tracking), entre parell de lletres (keming), la correcta distribució de les frases així com la seva partició, en definitiva l'ús d'un text com un total. [6] És a dir, es parla de tots els petit detalls que fan més comprensible un text.

Macrotipografia: A diferencia de la microtipografia, la macrotipografia no s'encarrega dels petits detall, sinó que englobà la relació entre el bloc de text i el format de la pàgina, la compaginació a través del text, la relació entre els blocs de text lògics, el color del text i el tipus de paper o suport utilitzat per la seva distribució.

Tipografia d'edició: L'edició tipogràfica compren aspectes diferents als de la microtepografia i al macrotipografia però complementaris. Quan es refereix a la tipografia d'edició es fa referència a la família tipogràfica, el punt (grandària) de la font, l'espai entre caràcter i paraules, en definitiva el que s'entén com a caràcter nominatiu.

Tipografia Creativa: Quan s'utilitza la denominació de tipografia creativa és perquè la tipografia perd el seu sentit estricte i s'integra en un total com a metàfora visual on es comunica com si d'una imatge es tractés.

Ortotipografia: Terme provinent de la combinació del prefix grec ortos- ("correcte") al mot tipografia, que fa referència a les normes i convencions que regulen allò que es considera correcte en una composició tipogràfica. Així doncs, l'ortotipografia és a la tipografia allò que l'ortografia és a la grafia, i no pas, com podria semblar erròniament a simple vista, la suma d'ortografia i tipografia. Martínez de Sousa, defineix l'ortotipografia com “el conjunt de regles d'estètica i escriptura tipogràfica que s'aplica a la presentació dels elements gràfics, com les bibliografies, quadres, poesies, índex, notes a peu de pàgina, cites, obres teatrals, aplicacions als diferents tipus de lletra (rodona, cursiva,) així com les combinacions d'unes i altres.” Aquestes normes poden variar en funció de molts paràmetres i de zones geogràfiques, així que no és pot estandarditzar unes normes concretes.

PORTADA DEL LLIBRE !!

POESIA !!

*..MuErTa En ViDa..*

SI VERTE FUERA LA MUERTE

Y NO VERTE LA VIDA

PREFIERO MORIR Y VERTE

QUE NO VERTE Y TENER VIDA

Enquadrament !!

El enquadrament, en fotografia, o en cinema és la composició, la forma en la qual s'ordenen els objectes vistos, dins del que efectivament queda en un quadre, es a dir  és allò que el fotògraf situa dins de la fotografia, la porció d’escena que elegeix captar.

Davant d’un mateix motiu cada fotògraf pot elegir fer una fotografia diferent captant un o altre element.La perspectiva, l'horitzó, la diagonal, la línia "S", la imatge horitzontal, la imatge vertical, el centre d'interès, el fons, el contrast, l'equilibri, són elements a tenir en compte a l'hora de compondre el quadre, Aquests conceptes vénen originalment de la pintura.

En el cinema, a diferència del teatre o de la fotografia tradicional, la possibilitat de variar la posició de la càmera per seguir el desenvolupament de l'acció i ressaltar diferents aspectes de l'escena li dóna un nou nivell de significat a l'enquadrament.

Col·locació dels objectes dins de l’enquadrament

 

És important repetir que no existeixen regles rígides i molt menys respecte a on s’han de col·locar els objectes dins de l’enquadrament, no obstant això, és important que el fotògraf conegui alguns recursos l’eficàcia dels quals està demostrada i que poden ser d’utilitat per fer ressaltar el motiu o transmetre diferents sensacions. En les cultures occidentals, derivat dels sistemes d’escriptura, les persones acostumem a mirar de dalt a baix i d’esquerra a dreta (en les cultures àrabs i orientals dependrà igualment del seu sistema d’escriptura). A més, la mirada no es mou normalment de forma uniforme sinó que se sol detenir en certs punts equiespaiats al mateix temps que avança al recorregut que estigui seguint. En aquests punts és on es concentra per defecte l'interès de l’espectador i és on hem de col·locar el motiu que desitgem ressaltar en les nostres fotografies. D’aquesta forma neix l’anomenada regla dels terços, que ens indica que si dividim la imatge a parts iguals per dos línies horitzontals i dues verticals, els quatre punts d’intersecció d’aquestes línies són els que major atenció rebran de l’espectador (i en l’ordre abans indicat).

Il·luminació i color. Forma i volum

El control de la llum i el color per part del fotògraf és una altra eina poderosa a l'hora de transmetre sensacions que van més enllà de la percepció visual i per dirigir l'atenció. Així, per exemple, per fer ressaltar el motiu és convenient buscar un contrast de to i/o color entre el motiu i el fons. També és convenient simplificar la composició, buscar fons uniformes i pocs colors molt marcats a la foto; evitar els fons plens de detalls que puguin distreure l'atenció. En general és més impactant una fotografia amb pocs elements i pocs colors molt contrastats que una fotografia amb molts elements en els quals cap no ressalta especialment sobre la resta. Una opció vistosa per ressaltar alguns motius pot ser la d'utilitzar un marc natural que l'envolti com a fons (pe. un pòrtic, el marc d'una finestra, arranjaments vegetals...) i quan es fotografia a objectes de mides inusuals, per evitar que sobre el paper ja no semblin tan impressionants, se sol col·locar en l'enquadrament algun objecte d'una mida coneguda per a l'espectador que li permeti a aquest establir una comparació de volums. De la mateixa manera, els diferents tipus de llum solar poden produir diferents tipus d'ombres i matisos afectant a la percepció de les textures i els volums:

• La llum del migdia és una llum dura, intensa i que elimina les ombres, la qual cosa afecta negativament la percepció del volum i els matisos de la superfície dels objectes. En general no sol ser bona per a la fotografia.

• La llum del matí il·lumina amb tons frescos apastelats i difumina normalment els detalls llunyans.

• La llum del capvespre il·lumina lateralment i amb tons daurats i càlids produint ombres tènues i subtils que fan ressaltar la textura dels objectes i el seu volum.

El moviment

 

En aquesta imatge podem observar els diferents resultats en l'aigua variant la velocitat d'exposició. Els canvis produïts en el fons es deuen als canvis de diafragma per compensar l'exposició, que repercuteixen en la profunditat de camp

El moviment és un dels principals motors d'expressivitat en la fotografia ja que els éssers i objectes fotografiats sovint estan en moviment mentre que la fotografia és eminentment una instantània congelada en la qual res no es mou. L'expressió del moviment s'aconsegueix fonamentalment actuant sobre l’obturador i el diafragma i combinant aquests elements amb d'altres com l’enfocament selectiu